Salut de nou, probablement l'últim post des de terres dominicanes. Aquests darrers dies han estat prolífics... Hem fet un munt de coses, segurament el que hem fet més és recórrer km amb guagua, però ha valgut la pena en tots els casos.
El dimecres va ser l'aniversari de l'Alba. La vam despertar amb un panet, una espelma i cantant-li "anys i anys", i amb un got d'aigua a sobre, que és com feliciten els dominicans. Aquell dia vam anar cap a La Romana, paradís de platges caribenyes. Per anar-hi vam agafar una guagua al parque Enriquillo, just pasast el barri xinès; donava la sensació que enlloc de la República Dominicana estàvem a Nova York o una escena d'una peli de Jackie Chang, buscant el parque "enliquillo". Però allà en vam enfilar a una guagua, més o menys còmode, i vam fer carretera fins La Romana, per prendre una guagüita amb unes noies una mica provocatives, fins a Bayahibe, on vam passar el dia a la playa dominicus. Vam retornar i vam arribar ja de fosc, el temps just per sopar, dutxar-nos i anar a fer una copa. Una copa que es va convertir en una ampolla de rom en alguns casos (no direm noms ni direm res del que va passar perquè els pares no facin censures), però va ser divertit!
L'endemà, amb més o menys ressaca, vam llevar-nos i vam visitar Santo Domingo: la zona colonial, la fortaleza de Ozama, la plaza de la Hispanidad, vam anar a veure com feien tabac... a la tarda, cansats de tan de sol (la veritat és que t'esgota i et deixa fet/a pols), vam agafar un taxi fins al faro Colon, que és un monument gegant construït el 1992, que diuen que conté les restes de Bartolomé Colon, i en el qual s'han deixat un dineral... El que no acabem d'entendre perquè el va inagurar el Sant Pare de Roma, Joan Pau II... En definitiva, un dia light per descansar, perquè el dia fort seria divendres.
Ens vam proposar anar a Barahona, un lloc llunyà, que les veus deien que gaudeix de les millor platges de tota la República Dominicana, i clar, ho haviem de veure, això! (en Joan diu: sobretot si vas amb 5 dones). Així que a les 5 del matí ja estàvem dempeus. Vam agafar un taxi fins a la plaza Lama, un lloc molt perillós pel que la gent comenta i ens vam enfilar a una guagua que en teoria en 4 hores havia d'arribar al lloc de destí. Diguéssim que vam arribar a les 11:30, que vam fer 20 parades, que anavem a 80 km/h i que més incòmodes no podíem anar, així que els ànims quan vam arribar a Barahona no estaven gaire optimistes. Una dona ens va explicar com anar a la playa de los Patos (la nostra intenció era anar a veure les mines de Larimar, però és veu que eren més lluny encara...) i així que vam anar a la platja. QUIN TROS DE PLATJA! Sense cap dubte de les millor que hem vist, de pedretes, un color blau transparent, i al costat la desembocadura del riu, amb un aigua freda i cristal·lina... Cal afegir que hi havia onades gegants i això complicava el nostre bany, però senyors i senyores, va valdre la pena llevar-se d'hora i fer tot aquest trajecte.
La tornada va ser distreta, ens van enxufar a una Guagua express (en teoria) que anava directa a Santo Domingo, però ens van parar 4 controls militars, que miren que no hi hagi Haitians intentant entrar al país, fins i tot ens van demanar identificar-nos, com si haguéssim de ser Haitians... Quina ràbia ens va fer haver de dir, "nacionalidad española"... Gggggrrrrrr! Al final vam arribar a les 9 a Santo Domingo, una dutxa merescuda i un son premiat.
Ahir vam anar de compres al mercat del Modelo, un concentrat de souvenirs, en el qual un pot sentir-se assetjat pels venedors, fins al punt que el preu el negocien entre els diferents comerciants. Pots sortir d'allà pensant que has fet el negoci del segle, però en realitat el venedor és qui ha sortit guanyant...
També vam rebre la visita de la Marta (Malta Molena), que venia a acomiadar-nos i, de pas, portar-nos més maletes (l'ajudem a fer el trasllat).
Al vespre, vam anar al Teatro Nacional. La situació va ser la següent: un munt de cotxes de luxe amb gent vestida d'etiqueta entraven al teatre. Mentrestant, 7 guiris amb pantalons curts i amb un to de pell vermellós, entraven al mateix recinte. Quina vergonya, per déu! Ningú ens havia dit que en aquest país (i en especial, aquest teatre) aquest tipus d'actes fan que la gent vagi més mudada que en el seu propi casament! Total, que el teatre tenia dues sales. A la sala gran, hi havia un concert de dos pianistes (un dels quals era Richard Claydermen), i a l'altra sala (on anàvem nosaltres), una trentena de persones anàvem a veure El Mètode Grönholm.
Un dels moments claus va ser l'entrada al teatre. Les noies, a excepció de la Marina i en Joan, van anar al lavabo. Quan els dos que esperaven estaven a punt de seure en un banc, una senyora, molt amablement, va dir-los: "Disculpen, ¿pueden entrar directamente a la sala? Les permitimos entrar ASÍ porque son estrangeros". Colla de xenòfobs! Tal dit, tal fet. Vam entrar tots a la sala perquè ningú de l'alta societat dominicana pogués veure'ns i pensar "Què fan, aquests guiris, aquí?" (podeu canviar el mot "guiris" pel que us faci més il·lusió, com, per exemple, vaina).
L'obra va ser excel·lent. Vam passar una bona estona, i després de la funció vam tenir l¡oportunitat de parlar amb els actors, el director i el productor. L'obra és un text escrit per Jordi Galceran, dramaturg català, així que els va fer molta il·lusió que uns catalans estiguessin enmig d'aquella intempèrie, gaudint de l'espectacle.
Després vam anar a sopar, i a la nit vam conèixer un local anomenat El Sartén, on vam poder gaudir de son cubano, ballat per gent d'edat avançada. Aquella gent es movia més bé que el Michael Jackson amb 30 anys. Qui pogués estar així als 70 i escaig!
I aquesta tarda ja sabeu: un cop recollides les coses...volaréeee uuuoooooo cantaré uo uo uo uoooooooooooooo
Això ja s'acabava, és una llàstima... però el record sempre serà pòstum i ens haurà enriquit a tots d'alguna manera, així que ens retrobem ben aviat!
El dimecres va ser l'aniversari de l'Alba. La vam despertar amb un panet, una espelma i cantant-li "anys i anys", i amb un got d'aigua a sobre, que és com feliciten els dominicans. Aquell dia vam anar cap a La Romana, paradís de platges caribenyes. Per anar-hi vam agafar una guagua al parque Enriquillo, just pasast el barri xinès; donava la sensació que enlloc de la República Dominicana estàvem a Nova York o una escena d'una peli de Jackie Chang, buscant el parque "enliquillo". Però allà en vam enfilar a una guagua, més o menys còmode, i vam fer carretera fins La Romana, per prendre una guagüita amb unes noies una mica provocatives, fins a Bayahibe, on vam passar el dia a la playa dominicus. Vam retornar i vam arribar ja de fosc, el temps just per sopar, dutxar-nos i anar a fer una copa. Una copa que es va convertir en una ampolla de rom en alguns casos (no direm noms ni direm res del que va passar perquè els pares no facin censures), però va ser divertit!
L'endemà, amb més o menys ressaca, vam llevar-nos i vam visitar Santo Domingo: la zona colonial, la fortaleza de Ozama, la plaza de la Hispanidad, vam anar a veure com feien tabac... a la tarda, cansats de tan de sol (la veritat és que t'esgota i et deixa fet/a pols), vam agafar un taxi fins al faro Colon, que és un monument gegant construït el 1992, que diuen que conté les restes de Bartolomé Colon, i en el qual s'han deixat un dineral... El que no acabem d'entendre perquè el va inagurar el Sant Pare de Roma, Joan Pau II... En definitiva, un dia light per descansar, perquè el dia fort seria divendres.
Ens vam proposar anar a Barahona, un lloc llunyà, que les veus deien que gaudeix de les millor platges de tota la República Dominicana, i clar, ho haviem de veure, això! (en Joan diu: sobretot si vas amb 5 dones). Així que a les 5 del matí ja estàvem dempeus. Vam agafar un taxi fins a la plaza Lama, un lloc molt perillós pel que la gent comenta i ens vam enfilar a una guagua que en teoria en 4 hores havia d'arribar al lloc de destí. Diguéssim que vam arribar a les 11:30, que vam fer 20 parades, que anavem a 80 km/h i que més incòmodes no podíem anar, així que els ànims quan vam arribar a Barahona no estaven gaire optimistes. Una dona ens va explicar com anar a la playa de los Patos (la nostra intenció era anar a veure les mines de Larimar, però és veu que eren més lluny encara...) i així que vam anar a la platja. QUIN TROS DE PLATJA! Sense cap dubte de les millor que hem vist, de pedretes, un color blau transparent, i al costat la desembocadura del riu, amb un aigua freda i cristal·lina... Cal afegir que hi havia onades gegants i això complicava el nostre bany, però senyors i senyores, va valdre la pena llevar-se d'hora i fer tot aquest trajecte.
La tornada va ser distreta, ens van enxufar a una Guagua express (en teoria) que anava directa a Santo Domingo, però ens van parar 4 controls militars, que miren que no hi hagi Haitians intentant entrar al país, fins i tot ens van demanar identificar-nos, com si haguéssim de ser Haitians... Quina ràbia ens va fer haver de dir, "nacionalidad española"... Gggggrrrrrr! Al final vam arribar a les 9 a Santo Domingo, una dutxa merescuda i un son premiat.
Ahir vam anar de compres al mercat del Modelo, un concentrat de souvenirs, en el qual un pot sentir-se assetjat pels venedors, fins al punt que el preu el negocien entre els diferents comerciants. Pots sortir d'allà pensant que has fet el negoci del segle, però en realitat el venedor és qui ha sortit guanyant...
També vam rebre la visita de la Marta (Malta Molena), que venia a acomiadar-nos i, de pas, portar-nos més maletes (l'ajudem a fer el trasllat).
Al vespre, vam anar al Teatro Nacional. La situació va ser la següent: un munt de cotxes de luxe amb gent vestida d'etiqueta entraven al teatre. Mentrestant, 7 guiris amb pantalons curts i amb un to de pell vermellós, entraven al mateix recinte. Quina vergonya, per déu! Ningú ens havia dit que en aquest país (i en especial, aquest teatre) aquest tipus d'actes fan que la gent vagi més mudada que en el seu propi casament! Total, que el teatre tenia dues sales. A la sala gran, hi havia un concert de dos pianistes (un dels quals era Richard Claydermen), i a l'altra sala (on anàvem nosaltres), una trentena de persones anàvem a veure El Mètode Grönholm.
Un dels moments claus va ser l'entrada al teatre. Les noies, a excepció de la Marina i en Joan, van anar al lavabo. Quan els dos que esperaven estaven a punt de seure en un banc, una senyora, molt amablement, va dir-los: "Disculpen, ¿pueden entrar directamente a la sala? Les permitimos entrar ASÍ porque son estrangeros". Colla de xenòfobs! Tal dit, tal fet. Vam entrar tots a la sala perquè ningú de l'alta societat dominicana pogués veure'ns i pensar "Què fan, aquests guiris, aquí?" (podeu canviar el mot "guiris" pel que us faci més il·lusió, com, per exemple, vaina).
L'obra va ser excel·lent. Vam passar una bona estona, i després de la funció vam tenir l¡oportunitat de parlar amb els actors, el director i el productor. L'obra és un text escrit per Jordi Galceran, dramaturg català, així que els va fer molta il·lusió que uns catalans estiguessin enmig d'aquella intempèrie, gaudint de l'espectacle.
Després vam anar a sopar, i a la nit vam conèixer un local anomenat El Sartén, on vam poder gaudir de son cubano, ballat per gent d'edat avançada. Aquella gent es movia més bé que el Michael Jackson amb 30 anys. Qui pogués estar així als 70 i escaig!
I aquesta tarda ja sabeu: un cop recollides les coses...volaréeee uuuoooooo cantaré uo uo uo uoooooooooooooo
Això ja s'acabava, és una llàstima... però el record sempre serà pòstum i ens haurà enriquit a tots d'alguna manera, així que ens retrobem ben aviat!
