dissabte, 29 d’agost del 2009

Adiós con el corasooon


Salut de nou, probablement l'últim post des de terres dominicanes. Aquests darrers dies han estat prolífics... Hem fet un munt de coses, segurament el que hem fet més és recórrer km amb guagua, però ha valgut la pena en tots els casos.

El dimecres va ser l'aniversari de l'Alba. La vam despertar amb un panet, una espelma i cantant-li "anys i anys", i amb un got d'aigua a sobre, que és com feliciten els dominicans. Aquell dia vam anar cap a La Romana, paradís de platges caribenyes. Per anar-hi vam agafar una guagua al parque Enriquillo, just pasast el barri xinès; donava la sensació que enlloc de la República Dominicana estàvem a Nova York o una escena d'una peli de Jackie Chang, buscant el parque "enliquillo". Però allà en vam enfilar a una guagua, més o menys còmode, i vam fer carretera fins La Romana, per prendre una guagüita amb unes noies una mica provocatives, fins a Bayahibe, on vam passar el dia a la playa dominicus. Vam retornar i vam arribar ja de fosc, el temps just per sopar, dutxar-nos i anar a fer una copa. Una copa que es va convertir en una ampolla de rom en alguns casos (no direm noms ni direm res del que va passar perquè els pares no facin censures), però va ser divertit!

L'endemà, amb més o menys ressaca, vam llevar-nos i vam visitar Santo Domingo: la zona colonial, la fortaleza de Ozama, la plaza de la Hispanidad, vam anar a veure com feien tabac... a la tarda, cansats de tan de sol (la veritat és que t'esgota i et deixa fet/a pols), vam agafar un taxi fins al faro Colon, que és un monument gegant construït el 1992, que diuen que conté les restes de Bartolomé Colon, i en el qual s'han deixat un dineral... El que no acabem d'entendre perquè el va inagurar el Sant Pare de Roma, Joan Pau II... En definitiva, un dia light per descansar, perquè el dia fort seria divendres.

Ens vam proposar anar a Barahona, un lloc llunyà, que les veus deien que gaudeix de les millor platges de tota la República Dominicana, i clar, ho haviem de veure, això! (en Joan diu: sobretot si vas amb 5 dones). Així que a les 5 del matí ja estàvem dempeus. Vam agafar un taxi fins a la plaza Lama, un lloc molt perillós pel que la gent comenta i ens vam enfilar a una guagua que en teoria en 4 hores havia d'arribar al lloc de destí. Diguéssim que vam arribar a les 11:30, que vam fer 20 parades, que anavem a 80 km/h i que més incòmodes no podíem anar, així que els ànims quan vam arribar a Barahona no estaven gaire optimistes. Una dona ens va explicar com anar a la playa de los Patos (la nostra intenció era anar a veure les mines de Larimar, però és veu que eren més lluny encara...) i així que vam anar a la platja. QUIN TROS DE PLATJA! Sense cap dubte de les millor que hem vist, de pedretes, un color blau transparent, i al costat la desembocadura del riu, amb un aigua freda i cristal·lina... Cal afegir que hi havia onades gegants i això complicava el nostre bany, però senyors i senyores, va valdre la pena llevar-se d'hora i fer tot aquest trajecte.
La tornada va ser distreta, ens van enxufar a una Guagua express (en teoria) que anava directa a Santo Domingo, però ens van parar 4 controls militars, que miren que no hi hagi Haitians intentant entrar al país, fins i tot ens van demanar identificar-nos, com si haguéssim de ser Haitians... Quina ràbia ens va fer haver de dir, "nacionalidad española"... Gggggrrrrrr! Al final vam arribar a les 9 a Santo Domingo, una dutxa merescuda i un son premiat.

Ahir vam anar de compres al mercat del Modelo, un concentrat de souvenirs, en el qual un pot sentir-se assetjat pels venedors, fins al punt que el preu el negocien entre els diferents comerciants. Pots sortir d'allà pensant que has fet el negoci del segle, però en realitat el venedor és qui ha sortit guanyant...
També vam rebre la visita de la Marta (Malta Molena), que venia a acomiadar-nos i, de pas, portar-nos més maletes (l'ajudem a fer el trasllat).

Al vespre, vam anar al Teatro Nacional. La situació va ser la següent: un munt de cotxes de luxe amb gent vestida d'etiqueta entraven al teatre. Mentrestant, 7 guiris amb pantalons curts i amb un to de pell vermellós, entraven al mateix recinte. Quina vergonya, per déu! Ningú ens havia dit que en aquest país (i en especial, aquest teatre) aquest tipus d'actes fan que la gent vagi més mudada que en el seu propi casament! Total, que el teatre tenia dues sales. A la sala gran, hi havia un concert de dos pianistes (un dels quals era Richard Claydermen), i a l'altra sala (on anàvem nosaltres), una trentena de persones anàvem a veure El Mètode Grönholm.
Un dels moments claus va ser l'entrada al teatre. Les noies, a excepció de la Marina i en Joan, van anar al lavabo. Quan els dos que esperaven estaven a punt de seure en un banc, una senyora, molt amablement, va dir-los: "Disculpen, ¿pueden entrar directamente a la sala? Les permitimos entrar ASÍ porque son estrangeros". Colla de xenòfobs! Tal dit, tal fet. Vam entrar tots a la sala perquè ningú de l'alta societat dominicana pogués veure'ns i pensar "Què fan, aquests guiris, aquí?" (podeu canviar el mot "guiris" pel que us faci més il·lusió, com, per exemple, vaina).
L'obra va ser excel·lent. Vam passar una bona estona, i després de la funció vam tenir l¡oportunitat de parlar amb els actors, el director i el productor. L'obra és un text escrit per Jordi Galceran, dramaturg català, així que els va fer molta il·lusió que uns catalans estiguessin enmig d'aquella intempèrie, gaudint de l'espectacle.

Després vam anar a sopar, i a la nit vam conèixer un local anomenat El Sartén, on vam poder gaudir de son cubano, ballat per gent d'edat avançada. Aquella gent es movia més bé que el Michael Jackson amb 30 anys. Qui pogués estar així als 70 i escaig!

I aquesta tarda ja sabeu: un cop recollides les coses...volaréeee uuuoooooo cantaré uo uo uo uoooooooooooooo

Això ja s'acabava, és una llàstima... però el record sempre serà pòstum i ens haurà enriquit a tots d'alguna manera, així que ens retrobem ben aviat!

dimarts, 25 d’agost del 2009

Guirilàndia

Salutacions dominicanes (amb tardança)!

Ja estem de viatge, de fet ho estem des de dissabte. Els sopars per acomiadar-nos van ser d'allò més sincers i agraïts, van correr llàgrimes, somriures, records i presidente (cervesa)... Ens vam acomiadar de la família que ens ha obert casa seva, a part d'ocupar una part del nostre cor, i vam començar l'aventura; la primera parada: Samanà (samanà a triomfar... ).

Vam prendre una Guagua, que anava plena de dominicans i ens van acoplar per allà al mig, diríem que a seients per a tres persones hi anàvem cinc, ja que incorporaven una mena de seient volàtil, que s'aguantava amb els altres seients. Si estaves de sort podies mig seure, però si es movia, diríem que quedaves penjat per una "nalga" i no queies per la pressió dels teus companys. I així unes 4 hores de vaitge, amb una parada intermitja, per sort!

I un cop vam arribar vam buscar un Hotel, un bona ganga, 800 pesos per habitació triple (16 euros), amb llit, tele, nevera, aire acondicionat, bany... Cal dir que en la negociació en Joan es va deixar la salut (va empotrar el cap amb una tanca de ferro... és el que té parlar i caminar d'esquena... li va sortir un bon nyanyo...), però tot es va quedar en un no res. Aquella mateixa tarda vam anar de caça, es tractava de trobar algú que en oferís un bon preu per dur-nos amb barca (yola), al parc nacional dels Haitises i al Cayo Levantado (una illa paradisíaca, o una emulació del Caribe de Port Aventura; ja sabeu, sorra blanca, aigua blava calentíssima...). Al final, després de marejar-nos amb diferents ofertes i no deixar-nos en pau ni un segon, vam contractar amb un senyor (en Miguel) que havia treballat per la Isla de los famosos.

Així que l'endemà a les 9 estàvem al port per emprendre el fabulós viatge, el senyor estava per allà preparant les coses, i de sobte ens va fer enfilar en un bot que no duia ell... la mar estava alterada; quan vam anar a favor del mar, va fer riure, però quan vam anar contra mar, per déu... quin patir! Diguéssim que tenim les parts adolorides (uns més que d'altres) però forma part de l'experiencia. Els Haitises és preciós, vam visitar la cueva de Sant Gabriel, la boca del Tiburón, vam veure moltes aus, menglars i un parell de coves més. I després ens van duu al Cayo Levantado, on vam menjar i vam banyar-nos una estona. Durant el viatge, el nostra capità ens va dir que en Miguel no va venir perquè tenia ressaca... Ja li val! Així que si bebes no conduscas!

Quan vam tornar del Cayo, a Samanà de nou, vam cercar algú que ens portés al salto del Limón i a Playa Rincón l'endemà. No volíem atabalar-nos gaire, així que vam negociar amb un senyor amb qui ja havíem parlat el dia abans, amb ànims que no ens enredessin més... que si féiem un tracte, féiem un tracte i punt. I així vam acordar.

L'endemà de nou a les 9h cap al salto del Limón. Amb guagua van dur-nos fins un poblet, on vam aconseguir-nos un cavalls i potrum potrum... cap al salto, per un camí ple de fang i de mala mort per on els cavalls relliscaven tot fent pujades i baixades. Alguns vam patir, sobretot els que no els agraden els animals o els que teníem les parts adolorides del dia anterior (a tots ens va passar pel cap la cançó aquella de... sóc un pobre i sol cowboy...). Un cop al Salto, vam haver de caminar 5 minuts per unes escales relliscoses; sort d'un tanca casolana que hi havia, però l'esforç mereixia la pena, quin salt d'aigua més inmens i més bonic... fins i tot podies banyar-t'hi. (Allò estava ple de guiris com nosaltres, però guiris sense escrúpols; vam veure imatges lamentables... ). I a la tornada, ja se sap: pujar per les escales relliscoses, el cavall de nou (a l'Alba el cavall no lo volia deixar muntar..., i el cavall d'en Joan va fer un excursió al riu...) I a la tarda vam anar a una platja meravellosa, una platja salvatge... Playa Rincón. A priori podria semblar bruta, però és la realitat, no hi havia ni una ànima... sols sis catalanets, fent la llagosta per allà...

Ahir a última hora vam programar un canvi de plans, per amortitzar més bé els diners i el temps, i vam cancelar el viatge amb Ferri per anar a la Sabana del mar, per venir directament Santo Domingo i des de aquí moure'ns amb el mínim equipatge. La idea és fer dues sortides, una a La romana i l'altra a Barahona. I els altres dies els aprofitarem per conèixer Santo Domingo. De moment ja tenim hotel, una ganga per ser a la ciutat (20 euros per nit per cada habitació triple), i hem vist una mica aquest paradís turístic ple de turistes, de botigues de souvenirs, i d'estafadors.
Va, que ara si més no ja sabeu com estem...
(aquest post ha estat escrit en una pantalla que... es mou, es mou, es mou, com una palmera, es mou, es mou...)